Entrevista a David Casademunt

Per Maria Adell

El barceloní David Casademunt és un exemple clar de que qui la segueix, l'aconsegueix. El páramo, el seu primer llargmetratge de ficció, arriba al Festival de Sitges de la mà de Netflix després d'anys de lluita per aixecar un projecte que, a l'origen, s'anava a titular La bèstia i que va ser mentorizada pel projecte Producers Meet Producers de Productors Audiovisuals de Catalunya. Parlem amb el director sobre la seva pel·lícula, que combina terror psicològic, drama familiar i fins i tot western. 

Ens pots parlar de l'origen del projecte?

Després de graduar-me a l'ESCAC l'any 2007, vaig estar intentant aixecar projectes que no havien arribat a bon port. L'estiu del 2014, recordo que estava fent zàping i em vaig trobar a la televisió amb Braveheart, que és la meva pel·lícula favorita. En aquest moment, em vaig convèncer que la meva primera pel·lícula havia de ser honesta amb el cinema que m'agradava de veritat, amb el qual havia crescut: aquest cinema nord-americà de narració clàssica que veia quan era nen. 

Sabia que seria difícil perquè això implicava dur a terme un projecte ambiciós, amb un cert nivell de pressupost, que seria complicat d'aixecar perquè jo era un cineasta novell, no tenia un llargmetratge previ que em validés. El que vaig fer, llavors, va ser escriure, ràpidament, l'escaleta d'un drama sobre un nen que es quedava sol en una cabanya, a la meitat d'un terreno erm. Poc després, quan van entrar en el projecte els guionistes, Martí Lucas i Fran Menchón, que són a més molt bons amics, aquesta història narrada en forma de drama es va transformar en un relat de terror. En el fons, El páramo parla d'una experiència personal, i molt difícil, que vaig viure quan era adolescent: en aquesta època, vaig perdre al meu pare i recordó la seva malaltia, i la seva absència, com un autèntic malson, una pel·lícula de terror. Ens va semblar, en certa manera, bonic explicar una història que, justament, expliqués des dels codis del gènere els sentiments que havia viscut durant tot aquest procés, les pors que havia experimentat. Aquest és el germen de tot. 

La pel·lícula està produïda per Netflix, com ho vau aconseguir?

Quan van comenzar a desenvolupar el guió, la nostra estratègia va ser enviar-lo a diferents tallers de desenvolupament, tant nacionals com internacionals. La participació en aquests tallers dota als projectes d'un distintiu, alguna cosa que els destaca per sobre de la resta; això és molt important perquè els productors reben centenars de guions i el fet d'estar avalats per aquests programes permet que la teva pel·lícula destaqui sobre les altres. 

Vam estar a La Incubadora de la ECAM i en el Filmmaker Lab del TIFF, a Toronto. Tot això no sols va permetre que el nostre projecte guanyés aquests distintius, sinó que també ens va permetre il·lusionar-nos, creure que realment teníem una cosa interessant entre mans. Al juliol de 2019, finalment, li vam presentar el projecte a la productora Rodar y Rodar. Els presentem una versió bastant complexa i avançada del projecte, amb un desenvolupament de materials molt elaborat. A mi m'agrada molt dibuixar i la meva parella és il·lustradora així que dissenyem un munt de concept arts que presentem al costat del guió, perquè pensem que era important transmetre com es veuria la pel·lícula acabada, quin seria l'aspecte visual que tindria. Quan van veure tot el que havíem presentat, Rodar y Rodar de seguida va apostar per la pel·lícula i, només tres mesos després, van presentar el projecte a Netflix. Va ser tot molt ràpid perquè Netflix no s'ho va pensar dues vegades, de seguida ens van dir que volien fer un Netflix Original. I aquí estem, a la Secció Oficial del Festival de Sitges. Un somni fet realitat. 

La pel·lícula, com tu dius, és un film de terror sota el qual s'intueix un conflicte dramàtic que té el seu centre en les relacions familiars, sobretot les del nen protagonista respecte a la seva mare (Inma Cuesta), i al seu silenciós i absent pare (Roberto Álamo)

La pel·lícula està narrada, íntegrament, des del punt de vista del nen, i sempre vam saber que volíem ser radicals amb aquesta idea. Aquesta decisió comporta un preu, perquè no pots saltar-te aquest punt de vista per explicar, per exemple, el drama dels adults. Els espectadors només veuran i sentiran el que veu i sent aquest nen d'11 anys, Diego. És veritat que intuïm que entre els pares hi ha un problema, que estan distanciats, però és un conflicte que només està suggerit, ja que tot està filtrat a través dels ulls d'aquest nen que no sap exactament el que està succeint. Això implica que la pel·lícula és, en certa manera, ambigua, però vam voler ser fidels a aquesta idea perquè crec que una de les experiències més inquietants que tots hem viscut de nens és el pressentiment que alguna cosa no va bé entre els nostres pares, o que alguna cosa els succeeix, i no ser capaços en absolut d'entendre-ho, de donar-li una explicació. Això és una cosa que em sembla aterridor, i que volia que estigués en la pel·lícula: aquest moment de la infància en el qual els teus pares passen d'estar en un pedestal a ser éssers humans amb els seus problemes i els seus defectes. 

El páramo està ambientada a Espanya en el segle XIX, però té un to universal, que provoca la sensació que podria succeir en qualsevol lloc.

Ens interessava contextualitzar la història en un moment de conflicte, i per això la localitzem en el segle XIX espanyol, un moment en el qual va haver-hi molts progressos però que encara arrossegava molta foscor. A més, és una etapa històrica que no està tan allunyada del nostre present, i m'agradava la idea que la pel·lícula pogués generar lectures i comparacions entre llavors i ara, que pogués donar peu a parlar sobre les ferides i monstres que arrosseguem des d'aquest passat turbulent. Però també és cert que no vam voler tampoc fixar la història a un lloc molt concret; per exemple, no sabem en quina zona d'Espanya es desenvolupa la narració, el marc general de la pel·lícula és bastant abstracte. Decidim que, quanta menys informació concreta donéssim, major inquietud es generaria entre el públic; hem donat les pistes necessàries per a entendre que els pares venen d'un passat conflictiu, fosc, que és el que els ha portat a aïllar-se. En qualsevol cas, i malgrat que la pel·lícula es pot llegir en clau universal m'interessava que succeís a Espanya i acudir a uns certs elements del folklore i la cultura del país, com els jocs infantils als quals juguen la mare i el fill. 

Vau tenir sempre clar, des del guió, que la bèstia seria, més aviat, una intuïció, una amenaça suggerida?

Teníem molt clar que és més aterridor el que s'insinua que el que es mostra de manera explícita, i intentem portar aquesta idea fins a les últimes conseqüències. D'altra banda, dissenyar a la bèstia, desenvolupar-la a nivell visual i sonor, ha estat el més complicat de tota la pel·lícula i el que ens ha provocat els majors maldecaps.