Vés al contingut

Entrevista a Alexandre Aja

Lectura de 6 min.

Comparteix

"Un conte de fades pot funcionar com una eina psicològica que ens ajudi a enfrontar-nos als nostres monstres"

 

[entrevista extreta del Diari del Festival dels dies 12 i 13 d’octubre]

 

El cineasta francès torna a Sitges per presentar la seva nova pel·lícula, Nunca te sueltes (Never Let Go), i recollir el Premi Màquina del Temps – Per Maria Adell Carmona

 

Fa poc més de dues dècades que Alexandre Aja va revolucionar el Festival amb la seva segona pel·lícula, Alta tensión, multipremiada en l’edició del 2003. Aja és, des de llavors, un nom imprescindible del fantàstic contemporani. Ha dirigit, entre altres, Las colinas tienen ojos, Reflejos, Piraña 3D o Infierno bajo el agua, i escrit Parking 2 i Maniac. El director recull un merescut Premi Màquina del Temps i presenta el seu nou film, protagonitzat per Halle Berry.

 

Tens una carrera de més de vint anys dedicada al cinema de gènere, d'on ve aquest amor pel fantàstic i el terror?

El primer record que tinc de veure alguna cosa terrorífica, que em va provocar malsons de petit, és la imatge de la bruixa de Blancaneu i els set nans. També recordo entrar accidentalment en una habitació on alguns nois més grans estaven veient En busca de l'arca perduda, just a l'escena en què els nazis comencen a fondre’s. De tota manera, el primer impacte realment terrorífic va arribar una mica més tard, quan tenia sis o set anys i vaig veure, segurament massa d’hora, El resplendor. Recordo quedar petrificat davant la televisió, sense atrevir-me a desconnectar el reproductor de vídeo, hipnotitzat per la imatge, com si tingués el poder de fer-me travessar la pantalla. Penso que potser simplement vaig ser un nen molt sensible i amb molta imaginació, i que és la combinació de totes aquestes imatges amb les meves pròpies fantasies el que m'ha portat fins aquí. Com si, quaranta anys després, necessités exorcitzar totes aquestes imatges i malsons fent pel·lícules.

 

La teva òpera prima és Furia, però Alta tensión és la pel·lícula que et dona a conèixer internacionalment. Quin record tens de la pel·lícula vint anys després?

Furia no va anar bé a taquilla, així que ens va costar molt tirar endavant Alta tensión. Quan la vam fer, a França pràcticament no es produïa cinema de gènere, i la nostra intenció era fer una pel·lícula que fos com un retorn al cinema dels setanta, molt sèrie B, molt camp i que també fes por. Alta tensión, que vaig escriure amb el meu amic i col·laborador Grégory Levasseur, era una carta d'amor a Wes Craven, John Carpenter, Tobe Hooper… tots aquests directors que m'havien influït tant i als quals volia retre homenatge. Vam fer la pel·lícula amb aquest esperit, sense cap altra expectativa, pensant que seria un projecte petit. De fet, quan la vam estrenar a França, va anar bé, però no espectacularment. Tot va canviar quan es va començar a projectar en festivals com Toronto o Sundance, però especialment aquí, a Sitges. No recordo gaire la projecció aquí, però sí que em vaig adonar de seguida que havíem connectat amb molta gent que, com nosaltres, volia que aquest estil dels setanta tornés al cinema. Alta tensió és la pel·lícula que va iniciar la meva vida com a cineasta i em va permetre creuar l'oceà per treballar als Estats Units amb gent a qui sempre he admirat, com Wes Craven o Sam Raimi.

 

T’han inclòs en el corrent del Nou Extremisme Francès. Què en penses d'aquesta etiqueta vint anys després?

Em sento connectat a tots aquests cineastes perquè són els meus amics, els conec personalment i compartim la mateixa passió pel gènere. Pascal Laugier, Xavier Gens, jo mateix... tots venim del mateix lloc, de llegir revistes com Mad Movies i de preguntar-nos per què a França no podíem explicar històries com aquelles. No obstant això, l’estrena de les meves primeres pel·lícules és una mica anterior a la de les obres associades a aquesta etiqueta. Quan estàvem preparant Alta tensión, tots estàvem atents al que estava passant a Espanya, al que estava fent Filmax amb la Fantastic Factory i cineastes com Jaume Balagueró o Paco Plaza; de fet, recordo que quan vaig rodar Furia, en Jaume estava rodant Los sin nombre, i després va ser ell, precisament, qui em va lliurar el premi a Sitges per Alta tensió. Al fons, penso que el que va passar va ser una mena d'alineació o connexió temporal entre cineastes que estàvem en països diferents, però que teníem interès en fer el mateix tipus de cinema. Eli Roth, James Wan, Zack Snyder, Rob Zombie... tots aquests cineastes amb els quals ens van agrupar sota el nom de "Splat Pack" no ens coneixíem entre nosaltres, però teníem la mateixa idea: tornar el hardcore nord-americà dels setanta a la gran pantalla. Crec que l'èxit d'Alta tensión va obrir la porta perquè es produïssin més pel·lícules de gènere a França; es va convertir en un model econòmic que demostrava que un film de terror podia generar beneficis, vendre’s internacionalment, a televisions, etc.

 

Has fet remakes d'obres canòniques del cinema de gènere, com Reflejos i, sobretot, Las colinas tienen ojos. Com enfoques la seva creació?

En el cas de Las colinas tienen ojos, el que vam fer va ser portar a terme una reinvenció de la pel·lícula original, imaginar els antecedents de la història. De tota manera, com vam fer la pel·lícula conjuntament amb Wes Craven, sento com si la pel·lícula també fos seva, i crec que, de fet, ell mateix preferia aquesta versió a l'original. Penso que quan tries una història per refer-la, el primer que has de comprendre és per què era tan bona en primer lloc. Has de tornar al que vas sentir quan la vas veure per primera vegada, i protegir aquelles emocions, protegir el que funciona. A vegades, quan un remake no és del tot bo és perquè la persona responsable intenta fer alguna cosa molt diferent sense entendre per què, en comptes de simplement acceptar i integrar el que feia que la pel·lícula original fos tan bona.

 

Has parlat de Wes Craven, però Sam Raimi és el productor d’Infierno bajo el agua, així com de la seqüela que s’acaba d’anunciar.

Fer Infierno bajo el agua amb Sam va ser una experiència increïble perquè va ser la primera persona que vaig conèixer quan vaig arribar a Los Angeles fa vint anys. En aquell moment, i d'una manera molt estranya, vaig haver de triar entre treballar amb Wes o treballar amb Sam. Al final, vaig acabar escrivint una carta a Sam dient-li que faria Las colinas tienen ojos perquè era el que realment sentia que volia fer. Ell va respondre i va ser increïblement amable i comprensiu, i vam trigar catorze anys a col·laborar junts, finalment, en aquesta pel·lícula, que ha estat una aventura increïble, però també molt difícil, perquè rodar a l'aigua és molt dur, una cosa que ja sabia pel rodatge de Piranha 3D. Malgrat tot, Infierno bajo el agua és exactament la pel·lícula que volia rodar, i ens ho vam passar tan bé fent-la i el públic ha reaccionat tan positivament que vam començar a pensar ràpidament en una seqüela. Ara sembla que a Paramount li fa ganes tornar a ficar-se a l'aigua, així que veurem què passa.

 

Per acabar, podries parlar-nos de la teva nova pel·lícula, Nunca te sueltes?

És un thriller postapocalíptic en la línia de Un lloc tranquil i A ciegues, però amb una profunditat psicològica i un to de malson. Jo la defineixo com un conte de fades molt fosc, en el sentit que un conte de fades no ha de ser només una ficció, sinó que també pot funcionar com una eina psicològica que ens ajudi a enfrontar-nos als nostres monstres.

 

Recupera aquí la Roda de Premsa d'Alexandre Aja a Sitges2024

Comparteix