Entrevista a Veronika Franz i Severin Fiala

"No volíem fer una pel·lícula de terror habitual, sinó una pel·lícula sobre els horrors inherents a l'existència"

No hi ha res com crear en família. Veronika Franz i Severin Fiala, tieta i nebot, fa des del 2014 que creen a quatre mans una breu però contundent filmografia que ha cristal·litzat en El bany del diable (The Devil's Bath), un film de l'època, fosc i demolidor, produït per Ulrich Seidl que combina terror psicològic, drama gòtic i folk horror - Per María Adell Carmona

La pel·lícula està ambientada a l'Àustria del segle XVIII i basada en casos reals. Com vau arribar a ells?

Severin Fiala: La primera vegada que vam sentir parlar d’aquest fenomen de persones amb tendències suïcides, moltes d’elles dones, que decidien cometre crims de sang que implicaven la pena capital per, així, evitar matar-se a elles mateixes i, per tant, eludir la condemna eterna per motius religiosos, va ser en un pòdcast en què participava la historiadora Kathy Stuart. Ens vam posar en contacte amb ella de seguida, i va ser molt generosa compartint la seva investigació i enviant-nos molts documents d’interrogatoris reals que havia recopilat. Ens va commoure conèixer de primera mà les vides autèntiques de dones que, si no haguessin comès aquells crims, mai no hauríem conegut. Dones comunes, pageses, grangeres, amb les seves afliccions i els seus somnis.

Com va ser el procés d’escriptura?

Veronika Franz: Ens va costar molt trobar la manera adequada d’explicar la història. Al principi vam pensar que, com que teníem aquells documents històrics, el més lògic seria fer un drama judicial, però de seguida ho vam descartar, perquè sentíem que d’aquesta manera perdríem impacte emocional. Aquells interrogatoris ens permetien veure una dona parlant dels seus sentiments més profunds, de les seves pors, dels seus pecats. Volíem mantenir-nos fidels a aquesta dona i al que ens estava explicant sobre ella mateixa a través d’aquells interrogatoris. Per tant, tampoc vam voler fer una pel·lícula de terror convencional, sinó una pel·lícula sobre els horrors inherents a l’existència.

És cert que és una pel·lícula diferent de les anteriors. Comença per ser un film d’època.

SF: No volíem fer una pel·lícula sobre el passat, perquè un film no ha de ser una lliçó d’història. Volíem parlar del present, no només d’Àustria, sinó del que està passant a tot arreu. Els temes que aborda la pel·lícula, el de la salut mental i el fet que la depressió encara és un tabú en molts llocs, són molt actuals. La protagonista, l’Agnes, és una perfeccionista, una dona que pensa que res del que fa és suficient, que mai no estarà a l’altura del que la societat i els altres esperen d’ella, i això la porta a caure en una depressió profunda. És cert que ja no vivim en una societat religiosa com la que es mostra al film, però en aquest món capitalista no som molt més lliures: estem forçats a comportar-nos segons les normes d’una societat de la qual no podem escapar.

El tema de la maternitat, o de la seva absència, com en aquest cas, ja l’havíeu tractat a Goodnight Mommy.

SF: És cert que ambdues pel·lícules tracten, en certa mesura, la maternitat o les expectatives que la societat té sobre les dones que són mares o que creuen que han de convertir-se en mares. La pel·lícula, a més, vol visibilitzar, com ha fet el feminisme en les darreres dècades, aquesta part de la història de les dones que s’ha mantingut oculta durant segles, però des d’una perspectiva diferent. Aquí no estem parlant de la tragèdia de dones acusades falsament de bruixeria i, per això, assassinades, sinó d’un personatge femení molt més complex. L’Agnes és una víctima, però també és l’autora d’un crim terrible, fet que la converteix en un personatge molt més difícil de digerir.

L'actriu, Anja Plaschg, és absolutament increïble; com la vau trobar?

VF: Anja és cantant i música, no tenia gaire experiència com a actriu. Ens vam posar en contacte amb ella perquè volíem demanar-li que col·laborés en la banda sonora, però quan la vam conèixer li vam demanar si podia fer una audició i de seguida vam saber que havia de ser ella. Anja és perfeccionista i volia experimentar-ho tot de primera mà, cosa que va encaixar perfectament amb la nostra manera de rodar, ja que no som el tipus de cineastes que es mantenen sempre fidels al guió, sinó que ens agrada estar oberts a les coses inesperades que succeeixen durant el rodatge. A més, vam rodar la pel·lícula cronològicament, de manera que quan l’Anja va arribar a l’escena de la confessió, cap al final, coneixia el seu personatge a la perfecció i ho va donar tot; és una escena molt intensa que vam rodar en una sola presa, no vam haver de repetir-la.

Heu treballat sempre junts, com és el vostre procés de treball?

VF: (riu) Tens raó. Solem dir que som un monstre de dues caps, però amb un únic cervell compartit.
SF: No ens podem separar perquè això ens deixaria amb només mig cervell, així que sempre intentem fer-ho tot junts, no ens repartim responsabilitats ni tasques. És una feina col·laborativa que pot fer que el procés sigui més lent, però que també provoca que sigui molt més fàcil gestionar situacions complicades, en les quals hi ha molta pressió. Si estàs sol, és probable que acabes cedint a aquestes pressions, però si ets un cineasta-monstre de dues caps, et sents molt més fort per afrontar-les.

[entrevista extreta del Diari del Festival dels dies 6 i 7 d'octubre de 2024]